s’acaba el dia. A fora ja deu ser ben fosc. Persianes avall i el llum encès. La televisió reprodueix incansable, imatges mudes sense interès, però em fa companyia en silenci. Aquí estirada al sofà, l’ordinador sobre meu i una música deliciosa que m’envolta. Tinc ganes d’escriure’t per no poder-te tocar.
Si tanco els ulls et faig venir al meu costat. Em parles i jo t’escolto i et miro i no puc dissimular el somriure. Fas un lleuger silenci i les nostres mirades paren el temps; quanta immensitat continguda en un instant. Decideixo acostar-me a tu i t’abraço. És una abraçada forta, llarga, de les que un no voldria desfer-se mai perquè en ella es pot sentir Tot. Però hem de separar-nos o se m’enramparan els braços. Ens desfem i els nostres rostres s’acaricien, no se separen i el temps sembla alentir-se. Puc notar l’escalfor de la teva cara. M’aparto poc a poc tant sols uns centímetres de tu per buscar els teus ulls i sense dir res els parlo. Les meves mans encara recolzades a les teves espatlles ara t’acaronen amb tota la delicadesa de que sóc capaç; ressegueixo amb els dits cada traç del teu rostre: les celles, els ulls que no pots evitar tancar, el nas, els pòmuls i finalment els llavis, que m’entretenen una mica més i que adverteixo desitjosos. Retiro les mans del teu rostre per acariciar-te amb lleugeresa els cabells i dirigir-les fins el teu clatell, des d’on amb a penes fer força t’apropo a mi, als meus llavis, que necessiten apagar la set que tinc de tu. Quan per fi ens unim en un bes tendríssim, un lleuger tremolor d’emoció m’envaeix i em fa anar poc a poc, assaborint cada frec dels nostres llavis calents, que no tarden en desbocar-se per la passió retinguda. Ataca l’amor desplegant-se per a tots els sentits.
